L'Abrandament

Un silenci d'uns quants anys en la novel·la catalana, precedeix, com tots els momentanis silencis col·lectius, una metamòrfosi. En un ahir ja no gaire pròxim, la novel·la era a l'ensems naturalista i simfònica. No ens pensarem, certament, de descobrir que el naturalisme era una fase de la famosa i tanmateix renovelladora subversió romàntica.

En Carles Soldevila és un novel·lista de temperament clàssic, és a dir—retraient una fórmula feliç,—partidari que la novel·la sigui determinada pels caràcters reaccionant sobre l'argument, i no de la manera inversa.

Així L'Abrandament és una novel·la novíssima, i està d'acord amb la més aguda sensibilitat moderna. Perquè entre modern i clàssic no hi ha contradicció sinó subtil avinença. Intensíssimament coetània nostra com és la novel·la d'en Soldevila, ens deixa un tast de perfecte aplom, de paraula granada, d'observació austera, de púdica causticitat, de límit sortós, com si es tractés d'un caràcter de La Bruyère. I com que el llibre d'en Soldevila és un llibre i no un llibre pintoresc, la patina del temps el farà daurat i no pas negre, revelació d'un standard author, i no pas estribació folklòrica.

Benvingut sigui aquest to, avui arreu arreu preponderant, que acaba, tornant al Born, les desnaturalitzacions de la novel·la. I benvingut aquest llibre que dóna una versió catalana del benaurat predomini final del caràcter sobre l'aventura, sobre el lirisme, sobre la transcendència, sobre el virtuosisme descriptiu. És clar que independentment de la orientació estètica aquesta superació havia estat assolida, per exigència intuitiva, en temperaments genials de qualsevulga escola: anotem a Catalunya pàgines com les de La Fineta de nostre gran Ruyra. Però L'Abrandament no solament és un cas pur, sinó un cas deliberat. És en aquest sentit que L'Abrandament és una fita.