La tomba inhabitada

Va despertar el mestre Behebit i llavors, el físic va retirar el emplastre del seu pit enfonsat i va informar: — Estem a l’estació de la inundació. Heu dormit tot un any. — Reconec que és una bona manera d’orientar al malalt que surt d’un coma, però a mi m’hagués agradat dir-li que: “Avui, Egipte és un llac partit en el seu si per un Nil turbulent de grocs. Esborrats els límits del riu les ribes tot just detenen el seu curs cap al Gran Verd, la Mediterrània. I les veus blanques de l’aigua es fan callar en entrar al temple de Karnak vençudes pels càntics teològic.” Mentre Behebit dormia li vaig explicar que la meva dona va morir amb la meva filleta agafada al seus cabells mat. Les dues em van abandonar, blau cel, en un part a la vida que va arribar a mort... Tot just fa un sospir que van marxar juntes al regne d’Osiris... i ja no recordo el dibuix de les seves cares i en aquesta absència d’elles encara em fa mal evocar-les.